A continuació els adjuntem.
PROPOSTA DE CONTE
La Júlia és una nena de Barcelona que acaba de complir 6 anys. Avui no és un dia qualsevol per la Júlia, ja que comença el seu primer dia d’escola després de les vacances d’estiu. Encara que no s’ho imagina, aquest curs no serà igual als anteriors, ja que aprendrà coses noves com sumar o restar. Però, també, coneixerà nous amics. (Ring, ring...)
- Júlia, desperta! Avui és un dia molt important i no pots fer tard al primer dia d’escola- li diu la seva mare amb molta alegria.
La Júlia ha dormit molt poc aquesta nit perquè està nerviosa pensant en tot el que s’ha d’emportar a l’escola. S’aixeca del llit d’un bot. Revisa que ho tingui tot a la motxilla: l’estoig, els colors, la bossa de l’esmorzar...Després d’esmorzar, la seva mare li fa dues cues al cabell ben pentinades i la vesteix amb el seu vestit preferit. Un cop està arreglada, marxa amb els seus pares cap a l’escola.
- Pare, hi haurà molts nens a l’escola? –li pregunta la Júlia al seu pare.
- Clar, hi haurà tants nens i tantes nenes que fins d’aquí uns dies no podràs recordar tots els seus noms. –li diu rient el seu pare.
La Júlia arriba a l’entrada de l’escola i amb molta alegria, però un poc nerviosa, s’acomiada dels seus pares. La Júlia es queda mirant que mentre la seva mare vesteix amb una faldilla i una camisa, altres mares van amb túniques fins als peus. Un cop arriba a la seva nova classe, la dels “Esquirols”, s’asseu al lloc que la seva mestra, la senyoreta Carme li diu i pega una ullada al seu voltant. Hi ha els amics de sempre: el Jordi, la Maria, l’Arnau, la Mireia i la Judith. Però també hi ha molts nous companys de classe: uns amb els ulls grans, altres amb els ulls més petits. Uns amb la pell blanca com la Júlia, i altres amb la pell més fosca, com la nena que està asseguda al seu costat.
- Com et dius? Jo sóc la Júlia. – li pregunta a la nena del seu costat.
- Jo Jasmina. No saber parlar català, vols ser amiga amb mi?– li respon avergonyida.
- Clar que sí. Però, com és que ets diferent a mi i no saps parlar com jo?- li contesta la Júlia estranyada.
- Jo sóc del Marroc i fer poc temps que estic aquí. Dues setmanes. He vingut amb família i germà petit.
De cop, el Jordi va fer callar a la Jasmina i li va dir tot cridant:
- Tú ets d’un altre país, ja m’ho ha explicat el meu pare que feu. Veniu aquí i ens robeu, ens preneu la feina i per això el meu pare no treballa.
La Jasmina, en sentir al Jordi cridant, es posa a plorar i marxa a un racó de la classe. La Júlia, sorpresa, no sap què fer. I si la seva primera amiga de classe pren la feina als seus pares? I si aquest nen no sap què diu? La Júlia està feta un embolic.
(Ring, ring...)
De seguida que sona el timbre per anar al pati i jugar amb els nous companys i companyes, tots els nens van sortir corrents de classe.
La Jasmina, la Júlia, un nen xinès que es diu Yang i els germans bessons, la Maria i l’Arnau, estan jugant amb una pilota. De cop, el Jordi i dos amics més arriben i els hi prenen la pilota encara que ells ja en tenen una. La Júlia intenta que el Jordi li torni la pilota, però ell l’empeny i la tira al terra. De seguida la nena marxa a un altre racó del pati sola. Però, de cop la Jasmina i el Yang van a parlar amb ella:
- No facis cas d’aquests burros.- diu el Yang.
- De veritat que vosaltres robeu i preneu la feina als pares?-pregunta la Júlia.
- No! Els meus pares tampoc tenen feina aquí ni a Marroc, però no robar mai a ningú. Hem vingut a Barcelona per tenir vida millor i ser feliços.- li explica la Jasmina.
- Gràcies per venir amb mí, voleu una galeta?- pregunta la Júlia.
- Jo també tenir galetes, voleu compartir-les?- pregunta la Jasmina.
Els nens mengen les galetes que la mare de la Júlia i de la Jasmina havia preparat per esmorzar. Les galetes de la Júlia i la seva nova amiga tenen gustos diferents, però totes dues estan molt bones.
La senyoreta Carme s’adona que la Júlia estava trista i va a parlar amb ella:
-Què et passa Júlia?- li pregunta la mestra.
-Uns nens ens han pres la pilota i s’han ficat amb la Jasmina i el Yang.
(Ring, ring...)
S’acaba l’hora del pati i tornen a la classe dels “Esquirols”. La senyoreta Carme, després de sentir el que ha dit el Jordi sobre els nous companys de classe, els hi diu:
-Avui no us ensenyaré a escriure, ni a sumar ni a restar. Us ensenyaré una cosa molt més important. Tots us heu adonat que tenim nous companys a classe. Encara que us semblin diferents, són tant igual a vosaltres com el vostre germà petit. Tots tenen dos
ulls, dos mans o dos peus per còrrer com vosaltres. A tots els hi agrada jugar, cantar, riure i igual que a vosaltres, si els hi feu mal ploren i es fiquen tristos. Ells estan aquí perquè les seves famílies han hagut de viatjar lluny de les seves cases per trobar treball i una vida millor. Com venen de tant lluny, tenen costums diferents a nosaltres, però no per ser diferents han de ser pitjors. Fins i tot, són divertides! Fixeu-vos.
- Yang, amb què menges l’arròs a casa teva?-li pregunta la senyoreta.
- Amb dos palets de fusta allargats-contesta el Yang.
- Veieu? A què nosaltres no ho sabem fer?Doncs ja teniu deures per demà. Vull que aquesta nit a casa intenteu sopar amb palets de fusta, i que demà m’expliqueu si ho hey aconseguit o no.- diu la mestra rient.
- Senyoreta, senyoreta! Això és molt fàcil. Buff, jo ho sabré fer segur.- diu el Jordi.
- Ja ho veurem això Jordi, demà ja ens ho explicaràs.- respon la senyoreta Carme.
(Ring, ring...)
La Júlia surt de l’escola impacient per explicar-li a la seva mare el què ha de fer per sopar i dir-li que ha provat una galetes de la Jasmina molt bones.
Quan arriba l’hora, els seus pares també intenten fer els deures amb ella i tots tres es posen a menjar espaguetis amb palets. Al final del sopar, van haver més espaguetis per terra que al plat. Però tant els seus pares com la Júlia van riure molt.
Quan arriba l’hora de dormir, la seva mare, com cada dia li va a donar el petó de bona nit.
-Mare, demà li demanaré al Yang que m’ensenyi com es menja i per la nit podem tornar-ho a provar-ho tots tres.-li diu la Júlia emocionada.
-Em sembla molt bona idea. També podries preguntar-li a la Jasmina la recepta de les galetes, i si et portes bé en prepararé i la convides una tarda a casa.-li respon la seva mare.
- Gràcies mare.
Mentre la Júlia s’adorm, pensa en si el Jordi haurà sabut menjar amb els palets. També pensa que avui ha estat un dia molt especial perquè s’ha retrobat amb els amics, i també n’ha fet de nous, com el Yang i la Jasmina. Somriu pensant en que la senyoreta Carme tenia molta raó: les diferències entre les persones no són dolentes sinó que serveixen per aprendre els uns dels altres. I perquè el món no sigui un lloc tan avorrit!
PROPOSTA DE MANUAL SOBRE EL CONTE
La immigració és el viatge que fan algunes famílies senceres o només el pare, la mare o un germà, alguns cops molt lluny de casa seva i altres més prop. Aquest viatge té una durada llarga. No és una sortida com la que fem amb els pares i germans a l’estiu, sinó que és un viatge a un altre lloc per quedar-nos més temps.
Les persones que immigren canvien de casa, d’amics, de costums, de llengua i deixen la resta de la seva família molt lluny. Per això, molts cops encara no han aprés la mateixa llengua que parlem nosaltres, vesteixen diferents o estan tristos perquè troben a faltar als amics de sempre i a la seva família.
- Per què s’immigra?
(fer referència al conte)
Les persones immigren per diferents motius. La majoria de vegades les persones canvien de país perquè al seu hi ha guerra, no hi ha feina i no poden viure com nosaltres. No tenen menjar, no estan segurs i fins i tot alguns cops no tenen una casa on viure. Aquesta gent venen al nostre país per trobar feina, una casa millor i poder viure feliços amb la seva família. Hi ha moltes persones que fins que no han immigrat no han pogut tenir un cotxe, comprar-se una nova bicicleta o fer regals de Nadal als seus fills. Normalment, tot i que no els agrada abandonar la seva antiga casa, els seus amics i les seves famílies, aquesta és la única forma que tenen per poder viure bé.
(referència al que diu la Yasmina)
Però no sempre immigren perquè no tenen una vida com la nostra. També moltes persones poden immigrar perquè troben una feina millor a un altre lloc o perquè els hi agrada descobrir nous llocs del planeta Terra. Hi ha molts aventurers que immigren a Àfrica per creuar tot el desert, o a la Xina per pujar a la muntanya més alta del món. Hi ha golafres que canviarien de país només per menjar les pizzes d’Itàlia o per menjar l’arròs amb palets a la Xina (referència amb el Yang del conte). També hi ha persones molt modernes que canviarien de país per veure els gratacels més alts del món a Amèrica. També hi ha gent que per aprendre noves llengües, com l’anglès, l’alemà o el xinès viatjarien a nous països.
Molts altres immigren a un altre país per complir el somni de la seva vida. Per exemple, els millors astronautes del món han hagut d’anar a viure als Estats Units per poder treballar a la NASA, allí on aprenen a viatjar per l’univers i a fabricar les naus espacials. I no us penseu que tots els astronautes són americans: hi ha que són espanyols, russos, alemans, xinesos, indis o australians. També hi ha altres persones que volen complir el somni de convertir-se amb els millors domadors de lleons. Aquests no només immigren del seu país, sinó que viatgen tot el temps. Avui estan a Espanya, demà a França i el dia següent poden arribar a estar al pol nort.
